Règims, faixes i estilismes



És per aquestes dates quan més penso en les dietes, en el pes i en el seu augment exponencial conforme s'apropen les dates festives i que arriba al seu punt més àlgid passats reis.Quan treballava d'infermera començava amb una campanya de salut avisant dels riscos dels excessos en determinats grups poblacionals. Que si vigilen amb l'excès de begudes alcohóliques, aque si amb l'àcid úric, que si amb la diabetes i després els hi afegia, i “vigileu de no tallar-vos a l'hora de fer les virutes” d'aquell pernilet taant bo que hem comprat per aquell dia tant memorable i que fa que acabi mitja família  a urgències i els altres a casa, esperant el diagnòstic. Això ho vaig aprendre de la meva etapa a urgències, fent guàrdies el dia de Nadal. Vinga a cosir dits i dits...es veu que la gent no té àvies com la meva que abans de que agafi el ganivet ja m'ha dit tres vegades que posi la mà esquerra a dalt.
 
-        La mà a dalt, la mà a dalt!- diu cridant des de l'altra punta del menjador.
Jo crec que fins i tot té un radar que detecta quan agafo el ganivet.

Ja m'he perdut! A veure, a lo que anàvem; doncs que hi ha gent que no es preocupa per l'augment de pes o de quantitats ingerides de més durant aquestes festes i n'hi ha que es preocupen massa. Jo sóc una de les paranoiques no practicants. És a dir, li acabo de dir a la meva mare que no pot ser menjar tant, que m'he de controlar  aquestes festes i després menjar-me mig turró de Suchard. I estic parlant  que la història comença 15 dies abans de les festes! Ja no sé ni perque ho dic! Tinc una clienta que em fa feliç veure-la apuntada a l'agenda. Sé que quan ella ve, riuré, m'ho passaré bé, és una fashion víctim com jo i fa poc vam descobrir que compartim perruquer! Parlar amb ella és sempre genial però sobretot si del que parlem és del pes. Ella és un pèl pitjor que jo amb el tema, perquè jo dic i no faig. 

 Ella, en canvi, comença una dieta cada Dilluns i amb una mica de sort la deixa el Divendres (a vegades fins i tot el Dimecres). Diu que és “ancha de caderas i de culo” i és d'aquí d'on vol perdre el pes.
Fa un temps va venir tota emocionada amb una dieta que es veu que es prenia un xarop tot el dia durant no sé quants dies. No ingeria res més que no fos aquella espècie de xarop, jo no sé cim ho podia aguantar. Quan la vaig veure portaria quatre dies fent-ho i em deia:

“és porta be, no et pensis...només que tinc com una mena de tristor....una tristor...” I no m'estranya! Una tristor de pensar que arriba l'hora de les menjades i t'espera aquell líquid! Es que ni un tros de pà!




Doncs bé, l'altre dia parlant del mateix tema. Que si s'havia engreixat dos kilets durant les seves vacances, que si “con lo que me costó perderlos...” i ja hi som amb el tema, que a mi ja m'agrada.

- Es que no hi res que em faci més ràbia que se'm vegi la rajilla del cul per sobre del pantaló! Això són els kilos que tinc de més...quina ràbia!

 I segueix:

- Ni et conto dels pantalons que et compres i te'ls poses a pressió. Encara recordo aquella dependenta del Miss sixty que em deia "tranquila, que es donen moltíssim"!

 Em contava que va anar al cinema amb aquests texans i de poc no es mor perque allò no es donava per enlloc. " O es donen ells o moro jo" diu que pensava mentre intentava concentrar-se amb la pel·lícula. No hi havia forma que allò es donés de si; en aquell moment el que menys li importava eren els "michelins".
 I jo que mentre m'ho contava no podia parar de riure i riure. Després la conversa va degenerar a les faixes aquestes reductores i que ella, ja en tenia una. " Van molt bé, van molt bé" em deia. Contava que eren genials perque et podies posar un vestidet i no marcaves res de res. I afegeix:

- Pero que no se te ocurra ir al baño...porque cuesta sacar aquello.

Com? O sigui, m'he d'encabir una catxo faixa que no em deixa ni respirar i a sobre no puc ni anar al lavabo perque allò ni baixa ni puja sense una ajuda externa? Que en som de ruques!

Comento que un bon tacó estilitza molt la figura del cos i amb un vestidet ben senzillet ja vas força bé.

- Taconazo? - que em diu ella- pues entonces no te pongas faja porque en el lavabo mueres.


 Quan marxava jo no podia parar de riure imaginant-nos a totes nosaltres a un lavabo públic, en el que evidentment no t'hi asseus, aguantant la bossa de mà en en braç i tirant el vestit amunt amb l'altre. Els cuàdriceps apunt d'explotar que a més han d'aguantar l'equilibri a sobre d'un tacó d'agulla i nosaltres pretenent relaxar l'esfinter urinàri, que pobre prou feina té a sobreviure. I quan acabes de tot això et queda el pitjor....A pujar la faixa!

Doncs en honor al michelins propis d'aquestes festes, a les faixes, als tacons, als vestits ajustats i les altres tonteries que som capaces de fer....unes "hojaldrines" no sé el nom en català. I si engreixen què? I el plaer de pegar-hi mossegada? Impagable!

Aquesta recepta la vaig veure per primera vegada de la mà de la Sandra, al seu blog Apfelstrudelkuchen.Les dues ens vam presentar en un concurs, que ella va guanyar amb aquesta recepta. Li vaig escriure per donar-li l'enhorabona i em vaig trobar amb una noia encantadora, maquíssima i digna de conèixer. Cada post meu el comenta amb un carinyo especial, tot i que jo sóc una mica desastre i no comento tant com m'agradaria els seus posts. Gràcies Sandra per estar sempre per aquí!


HOJALDRINES

Ingredients:

600 gr de farina

400 gr de mantega

100 gr de sucre

50 ml de vi blanc

50 ml de suc de taronja

ratlladura de 2 taronges

1 pessic de sal

sucre glas per espolvorejar

Mètode:

Netegem bé les taronges y les ratllem. Extraiem d'elles 50 ml de suc de taronja.

En un bol de la batedora tamisem la farina i hi afegim el sucre, la mantega tallada a daus i ben freda, el vi blanc, el suc de taronja i la ratlladura. Posem el ganxo i amassem fins que els ingredients estiguin integrats.

Traiem la massa, la emboliquem amb paper film i la deixem reposar a la nevera durant una hora.

Preescalfem el forn a 170º.

Posem la massa entre dos papers de forn i estirem amb un rodet fins un gruix d'1'5cm. Amb un ganivet afilat tallem daus i els col·loquem a una safata amb una separació d'uns dos cm.

Fornegem 35 minuts. Traiem  i deixem refredar.

Arrebossem amb el sucre glas.

NOTA:

- Per a que els daus de mantega estiguin ben freds al incorporar-los, jo els tallo i els guardo a la nevera fins al moment just de posar-los.

- A l'hora de tallar els daus s'ha de fer d'uns sola vegada, no serrar sinó no pujarà la massa.

- Quan hagi passat el temps indicat al forn, agafa una i parteix-la per ma meitat per comprovar que està feta pel centre.

- Esperat que estiguin ben fredes per arrebossar-les amb el sucre glas, sinó agafaran un color groguenc estrany.




CONVERSATION

6 comentarios:

  1. Mira Neus, jo sóc de les dels talons, et fan més alta i sembla que tot quedi més amunt. No puc sofrir les faixes ni les apretors. Això si, com no pari compte, enlloc de talons hauré d'acabar amb xanques per poder-me veure estilitzada. I només ens calen aquests "hojaldrines"! Si és que no es poden resistir! Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també era de tacons però cada vegada pm'estic tornant més còmoda...Aquests hojaldrines són una pasada, no pots parar de menjar! N'haviem reservat alguns per la meva sogra però ja no li van arribar...pobreta!

      Molts petonets Chus i gràcies per estar sempre per aquí

      Elimina
  2. Ui quantes coses tenim en comú...
    jo no sóc infermera però treballo amb elles i amb els seus companys els metges. Em passo el dia entre malalts i haig de confesar que per mi també és molt fàcil donar sermonets dels excesos, però que després sóc incapáç de imposar-me a mi mateixa. Però que volem?? Si tenim blocs de rebosteria, bé haurem de tastar les nostres creacions, no??. No direu que aquesta excusa no és bona??? A mi, m'hi va de primavera i la faig servir tant com puc!

    Pd. els talons són els meus aliats perquè de moment encara m'estiren la figura!
    Pd2. Aquesta recepta té tots els núm. per engreixar-me més que no pas m'estiren els talons!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajjaja! Es clar, no podriem penjar una recepta que no estés bona...no? I quina millor forma que menjant tot el que fem? No és caprici, és una qüestió de seguretat nacional!
      jajaja

      Molts petonets guapa i gràcies per comentar!

      Elimina
  3. Les anècdotes de la teva clienta genial!!! M'han fet riure molt...ja me l'imagino al cinema sense respirar, i desitjant que s'acabi la peli per alçar-se!!! En fi, a mi això del pes no em preocupa gaire...així que provaré de fer aquestes hojaldrines teves que tenen una pinta espectacular!

    ResponElimina
    Respostes
    1. AIX..si pobreta! Diu que ni descordant-se el botó podia respirar! Jo li encasqueto els pantalons a la dependenta! jejejej

      Molts petonets guapísima!

      Elimina

Subir